Ja des de la primera sessió en Sergi i en Pere, tots dos de tres anys, s’ajunten per jugar junts. Comencen fent construccions molt primes. Xalen veient-les caure i escoltant el renou que fan. Es cansen de les construccions, canvien i van al retroprojector i a la taula de llum
Durant la segona sessió es fixen en els companys de quatre anys, en Josep i n’Esteve, que fan una “casa alta”. Sembla que els ha cridat l’atenció i volen imitar-los. Els seus intents són infructuosos. Col·loquen les peces sense anar gaire alerta, de manera impulsiva. Així com ho munten, la construcció s’esfondra.
En el ritual de sortida fem el comentari que a l’hora de construir, les peces han d’estar ben col·locades i ho hem de fer a poc a poc. És un requisit perquè la construcció s’aguanti i quedi ben polida.
A la tercera sessió en Sergi entra dient que avui anirà a poc a poc per muntar la seva torre. És prest quan ja s’ha oblidat del seu projecte de construir i volta per la taula de llum.
En Pere fa estona que intenta posar una plataforma sobre quatre pilars. Hi troba una dificultat... No s’aguanta...!
Resulta que col·loca dues peces petites i dues peces més altes.
Després de provar-ho diverses vegades i d’observar la torre que han fet els seus companys de quatre anys, ha descobert que si les posa totes de la mateixa mida, li sortirà bé.
Ho prova i ho aconsegueix.
Com que la construcció sembla que s’aguanta amb solidesa en Pere decideix completar-la amb un altre pis. Fantàstic! Aquest cop no li ha costat gens ni mica. Ja té ben clar que li calen quatre peces iguals per assegurar l’equilibri de la seva construcció.
En Sergi s’afegeix al joc d’en Pere. Aquest accepta, però li diu molt convençut: “només has d’emprar aquestes peces, amb les altres no funciona”.
En Pere compta “una, dues, tres i quatre”, les carrega i se les emporta cap a la torre.
En un moment donat, en Sergi vol col·locar la plataforma damunt de tres columnes. Llavors en Pere exclama: “N’hi falta una!”. En Sergi entén que ha d’esperar que en Pere posi l’altra columna perquè la plataforma s’aguanti.
Quasi no parlen. S’entenen amb la mirada i treballen junts. Sols es diuen: "Fem-ho una vegada per hom”.
Aquella idea inicial que ha partit de la intuïció i la perseverança d’un fillet, ha acabat essent un projecte compartit entre dos amics que col·laboren, s’intercanvien els papers, fan hipòtesis, s’esforcen i s’emocionen en veure’n els resultats.
Els ulls els brillen. Observen la construcció i estan exaltats. La felicitat se’ls reflecteix a la cara.
En acabar la sessió en Pere i en Sergi s’abracen. Estan molt contents del seu esforç.
És significatiu que des del moment en què assumeixen un projecte comú, es concentren totalment, ja no existeix res més per a ells. Estan completament absorts i no els calen paraules per entendre’s, treballen sense descans fins que la mestra els diu que el temps s’ha acabat...
En Pere i en Sergi han après dels seus companys, s’han interrelacionat, han cooperat, han compartit, han interactuat, han adquirit noves habilitats, han après conceptes matemàtics...
Han crescut emocionalment i conceptualment perquè han fet descobriments per ells mateixos. Han crescut en autoestima i confiança..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada